Aquest vagó ja el coneixeu perquè l’heu vist abans en algun altre fil, però com que crec que mereix el seu propi fil, aquí en torno a parlar. En aquest fil en veureu noves fotos, i us en explicaré alguna cosa més tant sobre el meu vagó Arkit, com del “gros” del tren d’Olot.
Com bé sabeu la majoria de vosaltres, aquest vagó era un kit de la casa Arkit (parlem de fa molts anys!). Del vagó d'Arkit n’hem parlat anteriorment
aquí.
Aquest vagó va ser el primer de tota una línia ferroviària que després es va anar desenvolupant, i que malauradament duraria molt poc temps. També n’hem parlat
aquí.
El vagó va ser dissenyat per en Joaquim Vallès (E.P.D.), un modelista naval i ferroviari de renom a la seva època, amb el que vaig tenir la sort d’establir-hi amistat, i al que sempre estaré agraït per tot el que em va ensenyar. Un home de gran cor que, en veure la meva passió per els trens i les meves primeres obres (el Martorell, el Furgó del OG) em fa fer costat i em va fer de mestre, ensenyant-me bona part de les tècniques que ell coneixia. Jo era molt jove llavors. No se'n troben pas sovint persones així.
Un cop muntat, el vagó que proposava Arkit havia d’oferir aquest aspecte:
(foto de la meva col·lecció)
(foto extreta del catàleg ARKIT)
És clar, és una versió molt artesana i bonica, tot de color de fusta… però així no és pas com jo el vaig conèixer. Com que jo buscava realisme, vaig preferir muntar-lo tal com circulava durant els seus darrers anys amb els dos verds de FEVE, sense la passarel·la del sostre, i sense els llums d’acetilè, amb il·luminació elèctrica, tal com circulava a la meva època. Així:
(Foto extreta de la portada del llibre d'en C.Salmeron)
Aquest va ser el resultat del meu projecte: el Cp3
Una vista en detall del sostre sense la passarel·la…
Com podeu veure, l’enganxall va ser una altra de les coses que vaig canviar d’aquest vagó, ja que jo utilitzava un enganxall de tulipa funcional que em vaig fer d’acord amb el del OG.
Aquí un enganxall del mateix tipus a punt per a ser instal·lat i el
despiece per a muntar-ne un altre:
El problema que tenia aquest kit eren les peces metàl·liques, fetes de
Zamak, un aliatge de
Zink
Alumini,
MAgnesi i coure (
Kupfer en alemany), i d’aquí ve el seu nom. Sembla que aquest aliatge té moltes utilitats a nivell tecnològic, i jo n’he vist també moltes peces en modelisme ferroviari a Alemanya. Però aquí no es devia fer be l’aliatge, i es va obtenir una cosa que amb el pas del temps es desintegrava en mil trossets petits.
El resultat va ser que cada cop que agafava el vagó de la meva vitrina, queien trossos de peces. Que dic!? Sense tocar-lo de la vitrina també apareixien trossets d’aquest material pel voltant del vagó!
La única solució que hi vaig trobar va ser repetir totes les peces amb llautó. O sigui que vaig haver de fer les caixes de greix, els suports des graons i les baranes i portes dels balconets, fer els motllos i tornar a fondre-ho. Algunes peces encara no les vaig canviar perquè de moment encara es veien senceres, però ara ja si que les hauré de canviar perquè ja no s’aguanten, com haureu pogut veure a les fotos.
A la següent foto us mostro el joc de peces de recanvi, de llautó:
Una altra variació que vaig fer en el kit era el sostre, al que li vaig fer un sistema per a poder desmuntar-lo i accedir al seu interior.
Per a tal fi vaig substituir les varetes de les baranes dels balconets per un tub de llautó...
... i vaig encolar uns trossos de vareta de llautó al sostre. Aquests s’ajusten perfectament a l’interior dels tubs, i no havent encolat el sostre a la caixa, faciliten el seu desmuntatge de forma ben senzilla.
D’aquesta manera tindria accés a l’interior, per si un dia hi feia els seients. A hores d’ara encara no els tinc, però potser un dia...
I ara una evidència del problema del Zamak que us explicava: en el temps de fer aquestes fotos, ja m’han caigut més trossos de peces:
A la foto també podeu veure que ja falta un bon tros de la barana del balconet.
-
EL VAGÓ GROS (El de veritat):La companyia del FC de Olot a Girona tenia dos vagons d’aquesta mena, que varen ser construïts en els tallers d’Amer. Els vagons es varen muntar sobre els bastidors de cos cotxes anglesos de portes laterals, destruïts en un incendi, el C3 i el C9. Així dons, en realitat podríem dir que eren la reconstrucció de dos vagons malmesos.
El vagó C3 era de la primera sèrie i era molt més estret que els de la segona sèrie:
(Foto extreta del llibre de C.Salmeron)
El C-10, germà bessó del C-9:
(foto de la meva col·lecció)
Un cop reconstruïts, varen mantenir la mateixa numeració, però amb una “p” minúscula, que significava “
passillo”, perquè el cotxe ara disposava de passadís central i balcons d’accés. Passaven així a ser els Cp3 i Cp9.
(foto de la meva col·lecció)
(foto de la meva col·lecció)
(foto de la meva col·lecció)
(foto de la meva col·lecció)
El Sr Martí Piera (E.P.D.), l’ultim director abans de que la Companyia passés a FEVE, em va explicar que aquest vagó no era gaire estimat, ni per el personal del tren perquè descarrilava sovint, ni per els passatgers perquè quan plovia plovia gairebé igual a fora que a dins del vagó (!)
Jo crec que és normal que descarrilés, perquè al construir-lo varen allargar el bastidor d’origen, trencant l’equilibri entre empatament i llargada del bastidor.
-El Cp9 per als FFCC de la Terrassa, perquè no?No fa gaire vaig tenir la sort de trobar-ne un altre de muntat per Ebay, d’un senyor alemany que se’l venia, molt be de preu perquè les peces de Zamak eren trencades. Perquè no tenir, dons, també el Cp9? És clar que si! Tenint la solució sobre les peces trencades, vaig aprofitar l’ocasió.
Ara tocarà algun dia posar-lo en condicions per a tenir els dos que tenia el tren d’Olot. Aquestes són les fotos de tal com està encara actualment.
Com podeu veure, el grau de desintegració de les peces de Zamak és molt avançat: pràcticament no hi ha baranes, i les caixes de greix, que varen arribar completament desfetes, les vaig
fotre a mar.
I si heu tingut la paciència de llegir fins aquí, ara ja sabeu la història del meu vagó, i alguna cosa més.